Inici » 1701 – 1714 CATALUNYA EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ DE LA MONARQUIA HISPÀNICA

1701 – 1714 CATALUNYA EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ DE LA MONARQUIA HISPÀNICA

(resum de la xerrada del dia 6 de març de 2014 feta per l’autor, Cristian Domínguez)

L’any 1700 va morir el rei de la Monarquia hispànica Carles II sense descendència. En el seu testament va llegar tots els territoris de la corona (Castella, Corona d’Aragó, Nàpols, Sicília, Sardenya, Milà, Països Baixos espanyols, Amèrica Llatina i Filipines) al nét del rei de França, Felip d’Anjou. Aquest acte no va deixar indiferent a ningú, ja que el rei de França en aquell temps – Lluís XIV – era el més poderós d’Europa i això podia suposar un problema de forces al continent perquè l’estat més gran del món (Monarquia hispànica) i el més poderós (França) quedaven sota una mateixa família: els Borbons. Aquest fet provocà que els grans enemics del rei francès (Anglaterra, les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romanogermànic) pactessin la Gran Aliança de l’Haia i donessin el seu suport a la corona hispànica a un altre candidat, fill de l’emperador austríac, l’arxiduc Carles. El 1702 esclatà la guerra a Europa.

A Catalunya, l’any 1701 el nou rei hispànic Felip V va jurar les constitucions i lleis catalanes a més de donar una sèrie de privilegis, però el seu ideal de govern, l’Absolutisme, ràpidament xocà amb la forma de governar que existia a Catalunya des de l’Edat Mitjana: el Pactisme. Així doncs, tot i que en un primer moment Felip V fou acceptat com a comte de Barcelona ràpidament el seu govern despòtic va provocar que cada cop més sorgissin partidaris de l’arxiduc Carles. Aquest fet el va intentar aprofitar l’última virrei dels Àustries, Jordi de Darmstadt en el fracassat setge de  Barcelona de 1704. No obstant, la revolta ja havia començat i un any després el moviment austriacista català ja va tenir la força suficient com per ajudar a un exèrcit aliat a ocupar Barcelona en el setge de 1705 (després d’haver signat un acord de col·laboració militar amb Anglaterra, el Pacte de Gènova) Aquets nou rumb a la guerra en terres catalanes es va reforçar amb l’arribada de l’arxiduc Carles el novembre del mateix any i el seu coronament com a nou comte de Barcelona, Carles III. Els anys següents la figura del nou rei es va veure reforçada en terres catalanes, no així al regne de Castella ja que Carles III intentà dos cops coronar-se com a rei a Madrid (1706-1710), però en cap dels dos va ser acceptat pels castellans i  els dos cops es va veure obligat a fugir cap a Barcelona. A més va haver de veure com el seu rival al tron hispànic li anava guanyant terreny a la península Ibèrica amb l’ocupació dels altres dos territoris austriacistes: Aragó i València.

Però, mentre que a Espanya la victòria borbònica semblava apropar-se a Europa els exèrcits aliats anaven arraconant a Lluís XIV amb victòries com les de les Batalles d’Ourdenarde (1708) o Malplaquet (1709). Aquest fet va provocar que el rei francès comencés a moure la seva maquinària diplomàtica per intentar buscar la pau. Una pau que es va accelerar el 1711, any de la mort de l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic – Josep I – sense descendència. El seus successor fou el ser germà petit, Carles III; el nou emperador Carles VI. Aquest nomenament comportà un canvi a les estratègies europees: si el nou emperador guanyava la guerra sumaria als territoris austríacs els hispànics. En aquest nou context europeu els aliats (Anglaterra, Províncies Unides, Portugal, Savoia…) obligaren l’emperador Carles a renunciar als seus drets a la Monarquia hispànica, a canvi d’obtenir els territoris europeus d’aquesta. A més l’obligaren a acceptar a Felip V com a nou rei d’Espanya. Tot això es veié reflectit en el Tractat d’Utrecht de 1713.

Els pactes d’Utrecht van suposar per a Catalunya la marxa dels exèrcits aliats del territori català i la cessió a Felip V de bona part de les ciutats i castells que havien estat en mans aliades durant la guerra. Per evitar-ho, el juliol de 1713 la Junta de Braços va acordar continuar amb la resistència i no acceptar el rei borbó. Un fet complicat perquè només quedaven Barcelona, Cardona i Castellciutat com a places fortes importants sense ocupar pels borbons; per defensar-les van crear un exèrcit català comandat pel general Villarroel al que havia de sumar-s’hi la Coronela de Barcelona, encapçalada pel conseller en cap Rafael Casanova a partir del novembre. Aquesta resistència va provocar que el 25 de juliol de 1713 s’iniciés el setge de Barcelona amb l’arribada del exèrcit borbònic del Duc de Pòpuli. Tot i els intents per intentar trencar el setge aquests fracassaren, però tampoc els assetjadors aconseguiren rendir la ciutat. Tot canvià el juliol de 1714 amb l’entrada de França en l’atac a Barcelona, el rei Lluís XIV envià un exèrcit francès de 40.000 homes comandat pel Duc de Berwick. Aquest nou general començà a atacar la muralla de Llevant de la capital catalana amb bombardejos continuats i diaris. Finalment, la ciutat capitulà el dia 11 de setembre a les 15h després d’haver patit un setge d’ un any i tres mesos. Una setmana més tard, el 18 de setembre, capitulà l’última fortalesa de Catalunya, el castell de Cardona.

Aquesta derrota va suposar l’abolició de les constitucions catalanes, l’abolició de la Diputació del General i el Consell de Cent de Barcelona, la prohibició del català a l’Administració Pública, la creació d’una sola universitat a Cervera, a més de les persecucions, empresonaments i execucions de nombrosos partidaris austriacistes. Milers de catalans van encarar el seu camí cap a l’exili.