Inici » “50 anys sense El Raval”: Autopista: traçat i expropiacions.

“50 anys sense El Raval”: Autopista: traçat i expropiacions.

Dijous 13 de desembre a dos quarts de vuit del vespre al Centre Cultural l’Avenç vam fer la tercera xerrada del cicle “50 anys sense el Raval”. La nostra presidenta Rosa Abós i Prats va fer la presentació i el nostre vicepresident Santi Campo es va centrar en el final del barri com a conseqüència de la construcció de l’autopista de l’autopista.

La Rosa va fer un resum de les fons documentals que havíem utilitzat per recollir la informació que és a la base d’aquesta conferència i va felicitar l’Avenç pel premi Ateneu que concedeix la Federació d’Ateneus de Catalunya per l’espectacle “Tots fem els pastorets”.

La Conferència comença amb una pel·lícula de l’Angeló Puiggròs que ens mostra imatges dels últims dies del Raval i acaba amb la pel·lícula del Jordi Serra que ens ofereix també imatges del Raval i especialment les úniques imatges que tenim de Can Carbonell. Volem agrair a la família de l’Angeló i del Jordi que ens hagin deixat les pel·lícules perquè les poguéssiu veure i a l’Anita Hernández que ha fet la feina d’intermediació perquè això fos possible.

Al resum del vídeo teniu algunes imatges de les dues pel·lícules.

Resum de la conferència que ha fet el Santi:

Aquesta conferència és fruit d’un treball en equip amb la participació de la Rosa Abós, la Lídia Guasques i la Marta de Planell. Hem fet una recerca d’informació a la premsa, a l’Arxiu Municipal, a l’Arxiu Nacional de Catalunya i al Baix Llobregat. M’ha correspost a mi seleccionar el material que faríem servir a la conferència i, com és obvi, fer-la.

Les primeres notícies d’Esplugues les tenim en un testament del 964. El primer assentament del que tenim notícia és el Castell de Picalqués (Torre dels Leons) situat probablement sobre una vil·la romana ja que està situat en l’antiga Via Augusta. La Sagrera és el primer nucli urbà amb diferents masies al voltant de l’església. El barri del Raval neix al costat castell i són habitatges de gent treballadora. La construció de la carretera reial a finals del XVIII desplaça el centre de la població. Pel que fa al Raval La Marta de Planell ha demostrat sense cap mena de dubte que els orígens del Raval són al segle XVIII. La construcció de la carretera Reial per Carles III al segle XVIII, desplaça el centre d’Esplugues al costat de la carretera i serà també la causa del naixement del Raval.

Entrant en matèria, molta gent ens hem fet moltes preguntes. Era necessària l’autopista? Un altre traçat podria haver salvat el Raval? Per què es va prendre aquesta opció i no altra? Es podia haver fet més per salvar el Raval? Què va fet l’ajuntament? I la premsa?

Fem una mica d’història? L’any 40 es prolonga la Diagonal fins el pont d’Esplugues, es demostra la intenció de les autoritats del règim que la Diagonal sigui la sortida natural de Barcelona cap a Madrid. El Pla Comarcal de Barcelona de 1953 es planteja per primera vegada la construcció d’una autopista, però no tindrà com concreció. No serà fins la superació de l’autarquia amb el Pla d’estabilització de 1959, que comença una nova etapa econòmica que suposarà una voluntat de modernitzar les grans infraestructures. Precisament l’any 59 es planteja un nou traçat de la N-II Molins de Rei-Barcelona que confirma que l’entrada a de ser per la Diagonal, que de Sant Feliu a Molins sigui autovia i reconeix que el tram d’Esplugues serà el més complicat.

L’any 1964 la Vanguàrdia reivindica la necessitat de l’autopista, la Vida d’Esplugues afirma que l’autopista rodejarà el Raval pel nord (al ple del setembre de 1963 s’havia dit que el traçat no era definitiu) El 1966 s’adjudica l’autopista (4 d’octubre) i el 1968 s’enderroca el Raval i el 1969 s’inaugura, un procés bastant ràpid. Val a dir que l’estat de la N-II era lamentable i que tot i el projecte de construcció de l’autopista els anys 66 i 67 es faran obres importants com el bucle del Pont d’Esplugues i la supressió del pas a nivell de Sant Feliu. Heu llegit bé, la carretera amb més circulació d’Espanya amb 60 mil vehicles diaris tenia un pas a nivell en el seu recorregut.

L’any 1965 es redacta el projecte definitiu que s’apova el 7 de juliol , el mateix dia apareixen les primeres crítiques a la Vanguardia que es fa ressò d’un escrit de nombroses personalitats d’Esplugues centrades en el talús i proposant que l’autopista es construeixi sobre pilars de formigó, encara que sorprenentment no parla del Raval i sí del pati l’Isidre Martí que quedarà parcialment afectat per l’autopista.

Abans de l’aprovació del projecte definitiu l’ajuntament fa gestions perquè aquest es modifiqui construint un mur per intentar de salvar part del Raval. Els tècnics del ministeri diu que seria més car i salvaria molt poques vivendes.

Després de l’adjudicació de l’autopista es denuncia el traçat però amb un to ressignat, a la Vida d’Esplugues de l’octubre es demanen indemnitzacions justes i el Noticiero Universal del 16 de desembre denuncia els greus problemes socials que suposarà la desaparició del Raval de Sant Mateu.

El 1968 a mida que ens acostem al moment fatídic la premsa multiplica les crítiques. Cal destacar per la seva contundència l’article del Tele/Express “Un triste dia negro” (23 de febrer). Es fa patent una certa divisió ja que el 12 de febrer apareix un article de Josep Maria Taboada al Noticiero Universal crític amb l’actuació de l’alcalde Luís Lorenzo que aquest respondrà fent servir el dret de rèplica el dia 14 de febrer. En l’article del Ciero s’afirma que el barri i l’escola han de ser desallotjats abans de finals de mes, finalment s’aconseguirà que l’escola continuï oberta fins al final de curs. Això i la construcció del pas subterrani per anar al cementiri parroquial seran les úniques concessions que el ministeri farà a l’ajuntament.

Un element que cal tenir present és que estem en una dictadura, els alcaldes són designats pel govern civil i no hi ha llibertat de premsa, fets que limiten molt les possibilitats d’actuació de la població. Un fet il·lustra aquesta les limitacions de l’alcalde. El Correo catalán” publica un article(10-04-65) que explica les raons del MOP per justificar el talús que costarà 60 milions de pessetes mentre que un sistema de pilars costaria 800 o 900 milions. L’alcalde Luís Lorenzo vel contestar perquè no està d’acord amb les xifres del ministeri, però ha de demanar permís al govern civil i aquesta és la resposta: “ … manifestaciones del ayuntamiento de carácter privado o en vehículos de información privados a parte de no considerarlos eficaces con respecto al fin perseguido de manera constructuva, podrían entrañar una apariencia de polémica o censura de un Organismo Oficial, Obras Públicas, polémica que podría incluso ser aprovechadas por “personas” que no faltan nunca en estas ocasiones y para fines torcidos”.

El Raval tenia 220 habitants en 1857 i el 1965, poc abans de la seva desaparició eren 161 habitants. El 1857 suposaven el 20,1% dels habitants d’Esplugues mentre que el 1965 eren només l’1,3%. L’origen de la població també ha canviat com a la resta d’Esplugues, l’any 1965 només 42 dels 161 havien nascut a Esplugues. Entre els afectats hi ha llogaters i propietaris. L’ajuntament va demanar a les autoritats ministerials que es fessin pisos per als expropiats però tampoc van rebre una resposta favorable.

No hi ha dubte que l’ajuntament va fer moltes actuacions per buscar una sortida més satisfactòria al problema, fins i tot un viatge a Madrid el 1967, però la realitat va ser que no va aconseguir pràcticament res, per això no ens ha d’estranyar que una bona part de les persones afectades el fessin responsable de la seva situació. Així ho fan notar alguns veïns a diari Tele/Express (23-02-68).

Les forces vives de la localitat defensen sempre, en públic, l’actuació de l’ajuntament i de l’alcalde i les crítiques van sempre adreçades als tècnics i mai a les autoritats ni locals ni superiors. Però aquesta aparent normalitat amaga una situació més complexa. L’article de Josep Maria Taboada (Ciero 12 de febrer del 1968) que ja hem citat, opinió de veïns: “Si el alcalde ha fracasado en todas sus gestiones, ¿por qué sigui al frente del ayuntamiento? Si ha consentido construir fábricas en zonas verdes, ¿cómo no ha podido hacer casas? ¿O es que solo está al lado de los poderosos?” (Tele/Expres 23/2/1968). Més significativa per tal com es tracta de dues persones del règim és la carta de Josep Català a Luis Lorenzo del 12 de febrer de 1968 per demanar-li que es reuneixi amb les persones afectades: “Creo que este diálogo pude ser muy útil y constructivo para todos. Incluso para el prestigio del ayuntamiento, que algunos ponen en entredicho, sin duda injustamente. Por otro lado, hay que comprender que ante la cruda situación no es raro que la gente, nerviosa y preocupada (y sin  información tire piedras contra lo que ve más cerca, que es la administración local”.El resultat final és que poc després de la inauguració de l’autopista el 3 de juliol de 1969 l’alcalde Luís Lorenzo presenta la seva dimissió al govern civil i el 29 de desembre era designat pel governador civil Josep Català com a nou alcalde d’Esplugues.

Com ja hem dit abans al febrer del 1968 es comunica al veïnat que les expropiacions seran immediates. Els veïns es queixen de les indemnitzacions que qualifiquen d’irrisòries i que esperaven que igual que es permetia al col·legi “Sant Josep” podrien continuar la seva activitat fins el 15 de juliol, data de l’acabament del curs, ells tindríem més temps per sortir de casa.

Un any després de la inauguració de l’autopista encara cuegen molts problemes: hi havia persones afectades que no havien cobrat les indemnitzacions també qüestions urbanístiques i obres paral·leles que no s’han resolt: l’aïllament de Finestrelles, la manca de tanques al patí del Col·legi Isidre Martí i que els alumnes poden accedir a l’autopista sense cap obstacle.

Les preguntes que ens fèiem al principi tenen una resposta parcial. La urgència, l’estalvi econòmic, i la manca de llibertats democràtiques, són elements que ens permeten entendre el resultat final que és la destrucció del barri. Però encara ens queden prou interrogants per resoldre i que no sabem si podrem aclarir, com passa en qualsevol investigació.