Inici » Sant Jordi 2018: “Mai no és de nit” homenatge a Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement.

Sant Jordi 2018: “Mai no és de nit” homenatge a Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement.

Doble acte per celebrar el Sant Jordi, en primer Lloc el Josep Florenza va presentar el seu libre “El paisatge agrícola i ramader” que hem editat el GEE, al final de la presentació el Jaume i el Vicente van interpretar el poema de la Maria Collado dedicat a Esplugues i que el Josep ha situat en l’èpileg del llibre. A continuació el Joan Puiggròs va llegir la tradicional proclama de Sant Jordi que va introduir el magnífic espectacle de Jaume Calatayud i Vicente Monera “Mai no és de nit” dedicat al Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement. I per acabar d’arrodonir el vespre el centenar llarg de persones que ens van acompanyar i van omplir el casal. Moltes gràcies a les moltes persones que col·laboren a fer possible recuperar la memòria del nostre poble i a l’Ajuntament i a la Caixa que ens ajuden econòmicament.

PROCLAMA DE SANT JORDI 2018

La proclama és una manifestació  col·lectiva del Grup d’Estudis d’Esplugues. I us preguntareuquè significa: El Grup d’Estudis d’Esplugues s’arrela en el poble i s’alimenta del poble, perquè vol ser poble i viure al bell mig vostre.

Les circumstàncies polítiques i socials que viu el nostre País no em permeten de parlar-vos de dracs ni de princeses en aquesta celebració de Sant Jordi.

Si més no, estem immersos en una prudent actitud d’espera mentre no es resol la ingrata situació dels presoners polítics i la manca de reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat, tot constatant com declinen progressivament les nostres llibertats com a poble.

L’única referència a Sant Jordi serà tenir fe en el nostre poble com també palesa la llegenda que hem presentat aquests anys. I això significa que, passi el que passi, tenim un gran i nombrós poble al costat de la nostra esperança i voluntat nacional. I els ametllers floriran quan els arribi el bell oratge de la llibertat.

Avui tenim dos exemples d’aquesta realitat que va fent camí.

La primera amb el recital dedicat a Manuel de Pedrolo, a cura dels bons amics  Jaume Calatayud i Vicente Monera. La recordança d’aquest prohom de la literatura encaixa de ple amb un heroic model de patriota. Pedrolo era un independentista convençut que va aconseguir l’acarnissament de la censura franquista per les seves obres. Però el nostre home era un decidit defensor de la llibertat, del poble i de la llengua i es va rebel·lar sempre contra aquesta opressió, que el va convertir en un referent de l’assaig de transició política. En suma, Manuel de Pedrolo feia servir la literatura al servei del nostre País. La música i la poesia dels dos amics esmentats enaltiran la seva memòria.

El segon exemple és la presentació avui de l’obra del nostre col·lega del Grup d’Estudis d’Esplugues Josep Florensa i Brillas, intitulada “El paisatge agrícola i ramader a Esplugues de Llobregat”, una extensa obra de recopilació de l’activitat agrícola i ramadera de la nostra vila.

El gran mèrit del Josep Florensa és la seva tasca exhaustiva i l’immens detall de les dades que hi aporta. La població actual d’Esplugues podrà comprendre  molt millor el seu origen i la seva realitat actual.

Hom es pot preguntar de quina manera es poden incloure ambdues personalitats en la celebració de Sant Jordi 2018. A diferència del que es va transmetent d’una llegenda en moltes generacions, l’obra desenvolupada pels dos escriptors ha esdevingut una realitat de país, de societat, de pàtria.I un país necessita fonaments sòlids que emparats per la cultura ens van definint en el curs dels segles. La llegenda pot inspirar belles converses amb el caliu de les llars de foc. La saviesa de les obres escrites construeixen la societat dels homes i dones que integren un  comunitat conscient i responsable del seu passat.

Aquesta és la millor forma de seguir afirmant la nostra identitat, fent de la realitat col·lectiva que tots compartim, l’expressió de la nostra voluntat de ser, fins que arribi el moment de la llibertat.

Joan M. Puiggròs i Modolell

La magnífica composició poèticomusical de Jaume Calatayud i Vicente Monera, amb un guió narratiu, combinat amb poemes de Pedrolo recitats i/o cantats, pretén reflectir, a més de la seva biografia i obra, la seva personalitat i la seva manera d’entendre i afrontar la vida.

Manuel de Pedrolo a la Viquipèdia

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, 1 d’abril de 1918Barcelona, 26 de juny de 1990)[1] fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre –classificat dins del teatre de l’absurd, el teatre de Pedrolo va ser inclòs a l’influent estudi de Martin Esslin[2] (El segarrenc és l’únic escriptor de la península que figura en aquest estudi)–, narrativa i contes. La seva obra, un dels corpus més extens de les lletres catalanes, és sovint eclipsada per l’èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen. És considerat l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes, car escrigué més de 20.000 pàgines i publicà 128 obres. També fou l’escriptor més perseguit per la censura franquista.

Nascut al castell de l’Aranyó, pertanyia a una família de la baixa noblesa, els Pedrolo. El pare era advocat, tot i que no exercí mai. La mare va morir poc després de néixer el seu germà petit Ramon.[5] Va estudiar batxillerat a Tàrrega fins a l’any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la Guerra Civil espanyola estroncà, però, els seus estudis. L’any 1943, es casà i s’instal·là definitivament a Barcelona, concretament en un pis-despatx de Sant Gervasi – Galvany (carrer de Calvet, 9).[6] Començà a escriure molt jove i la seva obra l’ha convertit no tan sols en l’escriptor més prolífic, sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L’any 1979 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en donà l’import (500.000 pessetes) a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.[5] Manuel de Pedrolo va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, convertint-se en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país i ferm defensor d’uns Països Catalans independents i socialistes.[5] Segons Anna Maria Villalonga, comissària de l’any dedicat a l’escriptor en el centenari del seu naixement, «era incòmode per a la intel·lectualitat pel que pensava, però també perquè no s’ajuntava amb el poder».[5] Es mostrà especialment crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la transició espanyola, i fou considerat sovint un referent i intel·lectual de l’Esquerra Independentista. Mostra d’aquest compromís, quedà demostrat en l’adhesió a diverses campanyes de solidaritat i la signatura de diferents manifests de suport. Així, doncs, l’any 1979 s’oposà a l’extradició des de França del militant independentista Manuel Viusà[7] i, l’any 1982, sotaescrigué la demanda perquè els cinc independentistes catalans del nou cas Batista i Roca fossin jutjats en territori català, en comptes de Madrid, tal com acostumava a fer l’Audiència Nacional espanyola.[8]

Durant la Guerra Civil espanyola es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i, des de llavors, va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana actual. També col·laborà en publicacions catalanes com Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d’Or.[9]

Pedrolo va assajar tota mena d’innovacions en les seves novel·les, en les quals, independentment del tema, dibuixà, sempre amb un fort realisme, l’aventura de l’individu subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. Va fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd.[10] Fou un escriptor ambiciós i va escriure una gran quantitat d’obres, les quals pertanyen a una gran quantitat de subgèneres. L’obra de Pedrolo va des de novel·les realistes fins a novel·les amb un gran idealisme simbòlic, passant per policíaques i psicològiques. Malgrat que va cultivar tots aquests estils, Pedrolo va saber donar molt de si, fent que totes les seves obres siguin d’una gran qualitat. No li van importar les censures dels editors ni les maneres de pensar contradictòries a la seva, sinó que va ser fidel a les seves idees i va renunciar a publicar en castellà, encara que li hagués pogut portar millors beneficis econòmics. Finalment, cal destacar que Pedrolo va saber combinar i utilitzar amb gran destresa multitud de diferents estils, en va crear de nous i en tota la seva obra va mantindre la seva manera de pensar i la seva personalitat.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que durant sis anys, del 1984 al 1989, va convocar el Premi Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona (Barcelonès) a causa d’un càncer, a l’edat de setanta-dos anys.

L’any 2018, en motiu del centenari del naixement del poeta, el Govern de la Generalitat aprovà la commemoració oficial de l’Any Manuel de Pedrolo.[11] El mateix any, Bel Zaballa en publicà la biografia Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable.