El Paisatge agrícola i ramader a Esplugues de Llobregat durant els segles XIX i XX.

Dijous 5 d’abril al Casal Robert Brillas vam presentar el llibre del nostre company del GEE Josep Florenza i Brillas El Paisatge agrícola i ramader a Esplugues de Llobregat durant els segles XIX i XX.

La sala ben plena perquè el llibre s’ho val. Es tracta d’un estudi sobre l’ evolució del paisatge agrícola, ramader i rural del nostre municipi fins laseva desaparició a mitjans del segle XX. Cases, masies i famílies. Usos i costums d’una societat agrícola.

Us transcrivim a continuació la dedicatòria i l’epíleg del llibre per estimular-vos a llegir-lo.

Dedicatòria

Vull dedicar aquest llibre a Mossèn Esteve Carbonell i Pujol, germà de la meva àvia materna i gran historiador d’Esplugues. La seva tasca de recerca històrica i documental, ubicada en uns moments diferents dels actuals, van permetre que segueixi viu el testimoni dels orígens de la nostra població. 

De petit jo jugava entre les seves coses i vaig poder gaudir de l’etapa final de la seva vida. És a ell a qui dedico aquest treball que he finalitzat el febrer del 2018 i que ofereixo als espluguins que estimen la nostra vila i a tots aquells interessats pel nostre passat. 

Epíleg

Miro el teu cel i sembla ésser el de sempre;

miro el seu Sol i escalfa com abans,

però… el teu terra i tot el que l’envolta,

el veig canviat.

Ja no hi ha terres, on verdejava el blat per primavera,

amb roselles semblant gotes de sang,

o de civada, que al mes de maig a ses voreres

creixien petits lliris, que a escola dúiem els infants.

Ja no hi ha camps amb vinyes ni oliveres,

ni garrofers per fer-se gronxadors,

el Dijous Gras o el Dimecres de Cendra,

quan la quitxalla anava a berenar.

Ja no hi ha horts on ametllers florits

 semblaven plens de neu al mes de març;

ni pomeres, o pruneres que en passar

pugui l’infant entremaliat prendre un verd fruit.

Ja no es veuen dreceres, ni camins,

ni fonolls a les seves voreres per buscar cargolins,

ni brolladors d’aigua si més no,

ja, ni rieres.

I tot dins teu,

els carrers amb moreres al costat,

de cases amb eixides, i teulada,

amb gos i gat i potser un galliner,

tampoc no hi són.

Ni el teu Raval, que era el més vell de tots,

duia el Camí Reial.

Vas deixar que el mataren,

sota l’excusa del progrés que tot ho arrasa.

Ja no hi ha orenetes que a l’estiu,

facin el niu a l’eixida de casa.

Perquè… tampoc s’hi troben ja les fonts

a les cruïlles dels carrers,

per apagar la set d’aquell que hi passa.

Què se n’ha fet, Esplugues,

de l’encís que de poble en tenies?

Ja ni els veïns saluden al passar,

car, no es coneixen.

Atura aquest progrés que ens menja!

Atura’l ara que hi ets a temps, i paladeja,

la dolçor de ser poble altre vegada;

no vulguis ser ciutat que no ens agrada!

Omple els pocs camps que et queden,

d’arbres que arribin fins el cel,

aquest cel que sembla ésser el de sempre…

Però… segur que encara ho és?

Maria Collado. Esplugues 1990.

Aquest poema fou escrit per la nostra poetessa espluguina fa uns anys. Quan vaig fer la primera conferència sobre el paisatge agrícola d’Esplugues, a l’acabar, se’m va adreçar i em va lliurar aquest poema perquè el posés en el futur llibre que havia anunciat que faria. Quina gosadia la meva anunciar llavors una obra que encara estava per fer! Ella, amb una premonició evident, es va refiar de mi, de la meva voluntat de treball i recerca. No ens coneixíem. Però ella va confiar en mi. Amb un somriure a la cara, estirà les seves mans menudes, i em va donar aquesta poesia. A hores d’ara, un cop acabat el llibre, tinc el goig de compartir-lo, amb tota l’estima, ara que ja no hi és entre nosaltres. Li agraeixo la seva acció, sincerament. 

Compartir-lo perquè expressa amb nostàlgia un poble que desapareixia, un paisatge que moria, una ciutat que engolia un paisatge natural i agrícola que molts heu conegut i que, gràcies a les vostres aportacions, hem pogut donar a conèixer en aquestes pàgines.

He volgut deixar constància escrita del que vam poder viure i conèixer. Un recull històric que cal preservar per escrit i en imatges perquè, els nostres conciutadans que ens segueixen, comprenguin quin va ser el nostre origen i evolució. El passat també serà seu. Allò que va existir i que ja no hi és. 

Unes paraules, unes planes, uns records, que mai podran substituir les nostres vivències, les vostres experiències dins l’espai agrícola, ramader i rural, profundament transformat, que va ser Esplugues. 

Però he intentat exposar d’alguna manera el què va passar i com va passar, amb voluntat de ser seriós, objectiu, sistemàtic dins del possible i, per tant, científic. Però aquesta ciència, la recerca històrica, no acaba de ser mai exacta i precisa. Sempre hi haurà noves aportacions, nous aclariments, noves interpretacions que poden millorar l’explicació del passat. Benvingudes seran i els hi agrairé sincerament. 

Jo de petit, i fins als setze anys, vaig viure a Can Cargol, la casa pairal de la família. La major part de les dependències agrícoles ja no funcionaven: les sitges, els cups i la premsa del vi, l’estable i els carros, l’era, les pallisses, la cort, etc. Però tot estava allà, la seva olor dolça ho impregnava tot. Flaire de vell, de molsa, de teranyina, de pols humida. Tot ombrívol, fosc, polsós; però càlid, tranquil, acollidor i reposat. 

En canvi hi havia en funcionament el corral de gallines, conills, coloms i ànecs; els horts, els safareigs i la bassa, la llar de foc, la parra i les cargoleres. Els horts sempre en marxa, alineats i fèrtils, la tieta Angelina se’n cuidava prou que tot fos apunt. Llogava a un jornaler que feia la feina, el feia anar ben dret! 

Records difusos, vivències molt llunyanes que em van fer feliç de petit. Menjar panís torrat, collir les verdures a l’hort, matar l’aviram, fer les rastelleres de tomàquets, donar blat de moro a les gallines, recollir cargols. I l’olor dels til·lers del carrer Montserrat. I un veïnat que s’estimava. De petit anant a la plaça de l’Església, baixar a casa la Sra. Anna, visitar la Sra. Leonor i el Sr. Pauet, saludar el Sr. Fortuny, enfilar-se als garrofers per a fer cabanes amb els amics: l’Agustí, la Loli, la Marina, etc. Pujar a Can Cortada a comprar fruita a la Sra. Antonieta. Una infantesa de jocs entre camps, cases de pagès i mirades amables que es van esvair. Ens vàrem fer grans i tot es va transformar… El futur ho canvia tot, però el record de tants instants inoblidables viscuts en un món que ja és absent, roman meravellosament aferrat a l’esperit, mig pagès mig poeta que té les arrels en la poesia viva dels nostres ancestres. 

Però cal que tingueu ben present que aquesta obra ha estat escrita amb la voluntat de servei. I he estat molt joiós poder-la donar a conèixer. Gràcies. 

Josep Florenza i Brillas, de Can Cargol.

Esplugues de Llobregat. Desembre del 2017. 

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 × three =

Scroll to Top